CRÒNICA DEL DIA MÉS TRIST DE LA MEVA VIDA
Ahir
dilluns, diada de Sant Jordi, a les vuit i mitja del matí, diverses
persones de la PAH-GIRONA, “armades” amb samarretes verdes, anàvem
apareixent des dels carrers que desemboquen a l’Ajuntament de Salt.
L’objectiu de la convocatòria era aturar el desnonament del Mohamed, la
Salima i els seus dos bebès de 6 mesos i dos anys. Petons i somriures
matiners d’un grup de persones compromesos amb la societat i molts
afectats per la cruel situació actual d’unes lleis hipotecàries que ens
maltracten, unes lleis fetes o mantingudes pels darrers
dos governs, el del PSOE i el del PP i per unes entitats bancàries
sobreprotegides legalment que només busquen el màxim benefici i a qui no
importa la manera d’aconseguir-lo. I la manera ara és negant un dels
drets més bàsics, imprescindible per les persones: el dret a
l’habitatge. Els vincles emocionals entre nosaltres cada vegada són més
forts, de veritable amistat, en moltes ocasions. I és que defensem una
causa legítima, justa, digna i moral. Això ens està aportant molta força
interior i unió entre nosaltres.
A
la porta de l’Ajuntament, les primeres fotos d’algun mitjà de
comunicació matiner. N’eren pocs ahir perquè la majoria estaven
atrafegats amb la Diada de Sant Jordi. Unes quantes explicacions sobre
la ILP, la Iniciativa Legislativa Popular, mentre esperàvem que acabés
d’arribar la gent. A la tarda volíem començar a recollir signatures
aprofitant el formiguer de gent a les parades de llibres i roses. Com
cada dia que ens reunim per fer defensa activa i pacífica de la
ciutadania que està essent agredida, com ja he explicat, el primer que
fem és repartir els “Stop desnonaments”, donar unes quantes indicacions
sobre l’acció i situar-nos a lloc. L’hora programada pel desnonament era
les 11:30 del matí però a les 9 ja érem davant de la porta del bloc de
pisos del grup d’edificis Sant Jaume, situat al davant mateix de
l’Ajuntament. Es tracta d’uns pisos molt humils, la majoria d’ells
habitats per persones d’origen marroquí.
El
Mohamed es va hipotecar el 2003. Va comprar el seu piset de 65 m2 per
145.000€. Ara es veu que els venen a 30.000€, va comentar un dels
companys. I altres preguntàvem com és possible que es
permetés l’especulació tan bèstia i descarada amb una necessitat bàsica.
Com ja havíem quedat, el Mohamed va pujar amb la seva família al pis.
Li vaig dir que estigués tranquil, que creia que no es duria a terme el
desallotjament perquè tenen canalla petita i no és possible que els
deixin al carrer. M'equivocava. Mentrestant a la porta de casa seva la
gent de la PAH cantavem consignes, xerrant i fent temps.
Les
moltes accions que hem organitzat a comarques gironines i arreu de
Catalunya sempre han estat pacífiques. No poden dir de la nostra
organització que promoguem la violència. No els hem donat al govern ni
un bri d’excusa per poder actuar amb violència policial. Però després
del darrer desnonament aturat a Girona, el del Rómulo i els seus quatre
fills, on van aparèixer tres furgonetes dels antiavalots, la veritat és
que estava preocupada i, com per desgràcia varem poder viure a les nostres carns, amb raó.
L’hora
de la cruel cita judicial s’aproximava. Cada cop cantàvem més alt:
“Gent sense casa, cases sense gent, no s’entén”... “A tu, a tu, a tu
també t’afecta”... “La dació és la solució”... “De casa d’en Mohamed i
la Salima no ens mouran”... La comitiva judicial, amb un representant de
BANKIA, va arribar puntual.
Els hi varem oferir diàleg i una rosa.
Els
varem explicar que els nens eren al pis. Però tinc la impressió que la
decisió ja estava presa. No atenien a cap raó, ni al sentit comú que
sembla que els governs tampoc defensen.
Se’ns va avisar que intervindria
la policia. Ens vam apinyar al davant de la porta del bloc. Van
arribar diverses furgonetes dels antiavalots, crec que eren sis. Del seu
interior en van sortir uns individus que més que persones semblen
robots vestits de dalt a baix amb plàstic dur fosc. Es col·loquen
formant tres fileres pocs metres al davant de la vuitantena de persones
que ens abracem.
No m’ho podia creure, els Mossos d’Esquadra, la policia
dels meu país que tan estimo, a les ordres dels interessos del banc i a
punt d’intervenir. El cap del mossos dóna l’ordre i ens rodegen i ens
comencen a estibar. Nosaltres teníem la consigna d’agafar-nos fort, que
ens haguessin de treure a pes i en cap cas fer gestos violents. Els
mossos van arrencant a la gent de la PAH i la situen a un lateral del
carrer, custodiada per dues fileres de mossos més. Ens arrosseguen i ens
estiren sense miraments.
Alguns dels mossos van treure les porres,
personalment en vaig poder veure quatre que ho van fer. Sento que la
gent comenta a cridar molt fort. Diferent com fins al moment. M’agafen i
em tiren al terra. M’arrosseguen per les cames dos mossos. Venen dos
mossos més i m’agafen pels braços. Jo no presento cap mena de
resistència, només em deixo portar a pes. No em moc ni faig força.
Quan
ja estic allunyada de la porta, m’agafen per l’espatlla i m’incorporen.
Em deixen anar. Però un d’ells em dona dos cops de porra. Un a la mà
esquerra i l’altre a la cama esquerra. Caic al terra. Els mossos em
tornem a agafar i em situen amb la resta de companys. Em tornen a
arrossegar sense miraments. Em quedo al terra plorant.
Criden que en
Ramon està ferit. desconcertada m’aixeco. Veig la comitiva judicial que
entra al pis. No ens permeten que cap de nosaltres acompanyem a la
família. Impotència. Desesperació. Dignitat davant de tanta estupidesa.
El món està ben girat, penso.
Em quedo al davant dels mossos que s’han
col·locat en formació per impedir-nos el pas. Els hi dic: "Avui quan
torneu a casa, els hi direu als vostres fills que us heu guanyat el sou
fent fora a gent de casa seva?".
Dues ambulàncies no triguen en arribar.
Atenen a diverses persones. Ahir en varem comptar cinc
almenys. La mà se m’ha inflat molt i també em posen una fèrula per
immobilitzar-la dins d’una ambulància. Quan surto, la comitiva judicial
ha marxat i ha fet fora a la família. No m’ho puc creure.
Truco al
Mohamed. Em diu que està amb la Salima i els nens al parc que hi ha
quatre carrers més enllà. Els anem a cercar. Ens hi acompanya una
periodista. En Mohamed ens troba a mig camí i parlem on podran passar el
dia i dormir la nit següent. Ens diuen que una persona de Serveis
Socials de l’Ajuntament s’ha personat al pis preguntant on eren els
nens. El Mohamed està molt preocupat per si els treuen als nens i ha
trucat a un familiar d’una altra ciutat perquè estiguin un dies allà i
no els puguin trobar. No confia gens en les persones amb qui ha tractat
de Serveis Socials: fa uns dies ens va explicar que l’havien amenaçat
de treure-li el PIRMI.
Cap
a les dues de la tarda, la gent ha anat marxant cap a casa seva. Hem
quedat a les quatre de la tarda al bar de davant de la Generalitat per
parlar sobre el que caldrà fer. A més, via xarxes socials, ha corregut
com la pólvora tot el que ha passat i s’ha convocat una concentració
espontània a les sis de la tarda. Varem decidir trobar-nos avui dimarts
per aplegar la informació i presentar una demanda per agressió contra la
policia autonòmica catalana. Una agressió que des de la PAH-GIRONA
valorem com injustificada i completament desproporcionada.
El Sant Jordi
més trist de la meva vida... de fet aquesta és la crònica del dia més
trist de la meva vida. Digueu-me ingènua si voleu, però jo pensava que
la policia hi era per defensar a la ciutadania i ahir va passar tot el
contrari a la porta d'un edifici de Satl i dins del pis que mai va ser
del Mohamed i la Salima
Marta Afuera i Pons
Membre de la PAH-GIRONA
